Ah!, petit príncep, d'aquesta manera, i a poc a poc, vaig anar entenent la teva petita vida malenconiosa. Durant molt de temps l'única distracció que havies tingut havia estat la dolçor de les postes de sol. Vaig saber aquest detall el matí del quart dia, quan em vas dir :

—M'agraden molt les postes de sol. Anem a veure'n una...

—Però hem d'esperar...

—¿Esperar què?

—Esperar que es pongui el sol.

Primer vas fer cara de sorpresa, i després vas riure de tu mateix. I em vas dir :

—Sempre em penso que sóc a casa!

En efecte. Quan als Estats Units és migdia, el sol, tothom ho sap, es pon a França. Si es pogués anar a França en un minut es podria assistir a la posta de sol. Malauradament França està massa lluny. Però, al teu petit planeta, en tenies prou fent córrer la cadira un quants passos. I miraves el crepuscle cada cop que en tenies ganes...

—Un dia vaig veure pondre's el sol quanranta-tres vegades!

I al cap d'una mica afegies:

—Saps... quan estàs així de trist t'agraden les postes de sol...

—El dia de les quaranta-tres vegades estaves així de trist, ¿doncs?

Però el petit príncep no va respondre.

El petit príncep
Antoine de Saint-Éxupery