Mai ningú li havia dit que el camí sería planer. Ben al contrari. Al principi ningú en donava un xavo i fins i tot alguns pensaven que no l'arribaria ni tansols a començar. Pero ja portava molts i molts anys caminant. Començà el sender amb optimisme i alegria tot i que sempre el feu en una profunda i absoluta solitud. A vegades trobava algú i li feia il·lusió i se saludaven amb simpatía, pero després s'adonava que tornava a estar sol. Només eren viatjans sense cap intenció d'aturar-se i fer-hi amistat. Els vorals eren fangosos i empedrats. A voltes passava per llocs árids i desèrtics però sempre sabía trobar allò que hi havia de meravellós en el que l'envoltava. Sí, el terra era fangós, però el cel era blau i transparent i això li inspirava optimisme. La ruta era solitaria, pero prefería això a trobar-se enmig d'un camp de batalla on podría sortir-ne malparat. Sempre havia sabut trobar fins ara la part positiva de tot. Un día, mentre caminava pausada i tranquil·lament per un terreny força pantanós on tot semblava respirar l'últim alè de vida, va ensopegar amb l'arrel d'un arbre. Era un arbre jove, d'arrels primes però molt tocat pels aiguats i les ventades. Tot i que jove i malmès va pensar que era un arbre molt fort, doncs tot i tenir el tronc clarament torçat, mantenía les arrels ben clavades a terra. No era un arbre frondós, però les poques fulles que tenía eren d'un color verd intens i lluien brillants sota la claror del sol. I allà, al peu de l'arbre, una magnífica rosa vermella semblava ser la única cosa plena de vida i bellesa en aquell entorn quasi bé hostil. La va mirar amb una barreja estranya d'emoció, alegría i por. S'hi va acostar una mica i la va olorar. Desprenía una intensa i agradable olor que mai més oblidaría. Aquella rosa li havia robat el cor. Desitjava veure-la cada día del món però no podía agafar-la. Allò significaría matar-la. No gosava ni tocar-la per por a malmetre-la. Això era l'últim que volía. Així doncs, la deixà allà mateix i es disposà a continuar el seu camí. En aquell mateix moment, però, se sentí un tro esfereidor que anunciava la inminent arribada d'una tempesta. I aleshores intentà córrer a buscar un refugi, però ja era massa tard. Mentre era allà, observant embadalit aquella preciosa rosa l'aigua havia començat a caure amb força i havia estovat el terra ja de per sí força fangós. Quan alçà un peu per córrer a aixoplugar-se ensopegà amb una pedra i caigué en un pou que no havia vist fins aquell moment. El pou era fosc i profund però s'havia pogut agafar en una pedra que hi havia al mig. Era una pedra gran, a la qual conseguí escalar i seure-hi al damunt. Des d'allà divisava clarament el forat del pou, pel qual hi entrava un intens raig de llum i fins i tot divisava una part del paisatge que hi havia fora. Una petita part dins la qual hi havia meravellosament enquadrada la bonica rosa. Era un consol saber que, tot i no poder atensar-s'hi ni tansols a impregnar-se de la seva profonda fragancia, ella era allà. I la podría seguir contemplant cada día. Pensant això la son el vencé. A fora continuava plovent i ell semblava haver arribat al límit de les seves forces. Quan es despertà de nou ja era quasi bé de nit i feia molt de fred. Alçà els ulls i mirà cap enfora. L'últim raig de llum del día s'escolava per aquell inmens forat. Era una llum molt tenue però suficient per adonar-se que la rosa ja no hi era. La intensa pluja l'havia deixat ben pensida. Era l'últim alè d'esperança i ja també havia desaparegut. La tristesa l'envaí completament com mai abans ho havia fet. Què sería d'ell? Se sentía impotent per fer-hi res. Només li calía esperar que algú passes per aquell camí solitari i s'adonés de la seva presencia, però sabía que allò era molt difícil, perquè els finals feliços només existien en els contes i allò no era cap conte, sino la seva propia pura, trista i autèntica realitat.