Era allà, al despatx, inmers en una pila de papers que esperaven el seu torn damunt la taula. Un dimarts com qualsevol altre. Res li feia pensar que aquell día sería diferent dels altres. Molt diferent. Tant diferent, que de fet marcaría una fita a la seva vida. Un abans i un després. Un ring del telèfon trencà el silenci. El despenjà. "Hola, mira... és que... ha passat una cosa... En Joan s'ha suicidat. L'han trobat mort dins el cotxe amb les venes tallades."

De sobte el cor li començà a bategar més fort. La respiració se li tallava. No podía articular cap paraula. Cap so. No podía ni tansols pensar. O potser pensava massa coses i massa rapidament. El Joan era el que se sol dir un bon jan. Un molt bon jan. Els seus pares eren molt amics dels pares d'en Joan. I els fills havien conviscut irremeiablement molts moments entrenyables. Més de petits que de grans, doncs un cop casats ja se sap que cadascú tira per la seva banda i es centra més en la familia. Però tot i tenir-hi ara poc contacte, era una d'aquelles persones en les que un pensava d'una manera entranyable i positiva. Positiva perquè ell era un noi molt i molt positiu. Sempre alegre, content, emprenedor... Com havia pogut arribar a aquella situació, tant engoixant que l'havia dut a treure's la vida? Una vida que sempre havia viscut amb energía i il·lusió? No s'ho podía creure. No podía deixar de pensar-hi. De donar-hi voltes. Primer pensà en ell, però inmediatament pensà també en els seus pares. Devien estar completament desfets. Diuen que la mort d'un fill és una cosa que mai se supera. Doncs menys encara una mort tant sobtada i incomprensible en plena joventut.

Un sentiment d'impotencia l'envaí. Estava confós. No ho entenía. Aquell vespre passaren per casa de la familia. Els donaren el condol i els feren una estona de companyía. Era una situació tensa, angoixant, trista... Ningú no parlava, però és que les paraules sobraven, o potser fins i tot molestaven. Tanmateix els pares del Joan se sentien recolzats i poder compartir aquells moments de profunda tristor amb els amics, els alleujava una mica el seu dolor. L'endemà fou la vetlla i també passaren tot el dia al tanatori, esperant que al dia següent l'acte solemne de la cerimonia d'enterrament, els ajudés a tancar una porta. Una porta darrera de la qual hi deixaven un món de felicitat i companyía entrenyables, però tanmanteix una porta que ja no tornaría mai a obrir-se i que era necessari deixar ben tancada, conservant-ne els records que guardava en el seu interior, per poder continuar el camí.

Allà, al tanatori, els amics semblaven fer-se companyía en la incertesa i la frustració. Un d'ells li digué: "saps? Crec que hi ha alguna cosa estranya en tot això. Crec que ell no s'ha tret la vida, sinó que l'han matat. Això és l'únic que em consola." I ell no ho entenía. Era cert que qui li havia dit això era una persona molt religiosa. I és cert que treure's la vida un mateix és considerat un pecat per la fe catòlica. Però ell, que sempre s'havia declarat agnòstic, no podía entendre com algú podía pensar allò. És millor que t'hagin assassinat que que t'hagis tret tú mateix la vida, encara que hagués estat en un moment d'ofuscació total? Ell pensava que no. De cap manera. Però a mesura que passaren els dies i les hores, el misteri s'anava aclarint, o enfosquint, doncs finalment semblava que sí que en Joan havia estat assassinat. I ara que ho sabía, tot era encara més dificil de digerir. Allò semblava que només pogués passar a les pel·lícules. Però no. El seu amic havia estat torturat i assassinat. Mai més s'ho podría treure del cap. Mai. El món era molt pitjor del que ja sabía. I un submón, el de les drogues, amagat però existent, s'havia endut el seu amic i segur que moltes altres persones innocents. Tant de bò mai hagués de lamentar la mort de cap altre amic i menys per culpa d'aquell horrible submón. Però la vida és totalment imprevisible i més sovint del que ens agradaría supera amb escreix la ficció. Ara l'únic que els quedaría sería el seu record. I amb ell haurien de viure fins al final dels seus dies.