Aquest document fou escrit l'any 1855. El seu autor és en Seattle, cap del poble Suwamish, establert als territoris que avui dia formen l'estat nordamericà de Washington. La carta que en Seattle envià al president dels Estats Units, mr. Franklin Pierce, respon a l'oferiment del seu govern, desitjós de comprar les terres dels Suwamish. L'adaptació al català és d'en Jordi Rius i d'Aluart, membre fundador de DEPANA.) Aquesta adaptació al català es la que vaig llegir per primera vegada als 12 anys. De d'aleshores aquest escrit s'ha convertit per mi en un text de referència.
El gran cabdill de Washington ha manat fer-nos saber que ens vol comprar les terres. El gran cabdill ens ha enviat també paraules d'amistat i de bona voluntat. Molt apreciem aquesta finesa perquè coneixem la poca falta que li fa la nostra amistat. Volem considerar l'oferiment, doncs bé sabem que, si no ho féssim, poden venir els homes de pell blanca a prendre'ns les terres amb les armes de foc. Que el gran cabdill de Washington confïi en la paraula del cap Seattle amb la mateixa certitud que espera el retorn de les estacions. Són com els estels d'immutables, les meves paraules.
Com podeu comprar o vendre el cel, o l'escalfor de la Terra? S'ens fa estranya aquesta idea. No són pas nostres la frescor de l'aire, ni el llambreig de l'aigua. Com podrien ésser comprats? Ho decidirem més endavant.
Haurieu de saber que el meu poble té per sagrat cada bocí d'aquesta terra. La fulla lluenta; la platja sorrenca; la boira dins la foscor del bosc; la clariana enmig de l'arbreda i l'insecte brunzinaire són sagrades experiències i memòries del meu poble. La saba que puja pels arbres porta remembrances de l'home de pell roja.
Els morts de l'home de pell blanca obliden la seva terra quan comencen el viatge entremig dels estels. Els nostres morts mai no se'n allunyen de la terra, que és la mare. Som un bocí d'aquesta terra; estem fets amb una part d'ella. La flor perfumada; el cérvol; el cavall; l'àliga majestuosa; tots són els nostres germans. Les roques dels cims; el suc de l'herba fresca; l'escalfor del cos del poltre: tot pertany a la nostra familia.
Per això, quan el gran cabdill de Washington fa dir-nos que ens vol comprar les terres és massa el que ens demana. El gran cabdill vol donar-nos un lloc per a que hi visquem tots plegats. Ell ens farà de pare i nosaltres serem els seus fills. Hem de rumiar el seu oferiment. No es presenta gens fàcil, car les terres són sagrades. L'aigua espurnant dels nostres rius i aiguamolls no és només aigua, sinó la sang dels nostres avantpassats.
Si us venguéssim aquestes terres, caldria que recordessiu que són sagrades i hauríeu d'ensenyar als vostres fills que ho són i que els reflexos misteriosos de les aigües clares dels llacs narren els esdeveniments de la vida del meu poble. El remugó de l'aigua és la veu del pare del meu pare. Els rius són germans nostres, perquè ens alliberen de la set. Els rius arrosseguen els nostres canots i apeixen els nostres fills. Si us venguessim les terres, caldria que recordéssiu i ensenyéssiu als vostres fills que els rius són germans nostres i també vostres. Haurieu de tractar als rius amb bon cor.
Bé prou sabem que l'home de pell blanca no pot pas entendre la nostra manera d'ésser. Tant li fa un tros de terra com un altre, perquè és com un estrany que arriba de nit a treure de la terra tot allò que necessita. No veu pas la terra com a germana, ans més aviat com a enemiga. Quan ja l'ha fet seva, la menysprea i segueix caminant. Deixa darrera seu les sepultures dels pares i no sembla que se'n dolgui. No li dol desposseir a la terra dels seus fills. Oblida la tomba del seu pare i els drets dels seus fills. Tracta a la mare terra i al germà cel com si fossin coses que es compren i es venen; com si fossin bestiar o collarets. La seva fam insaciable devorarà la terra i darrera seu deixarà només que un desert.
No ho puc comprendre. Nosaltres som d'una manera d'ésser ben diferent. Les vostres ciutats fan mal d'ulls a l'home de pell roja. Potser que sigui així perquè l'home de pell roja és salvatge i no pugui comprendre les coses. No hi ha cap lloc tranquil a les ciutats de l'home de pell blanca; cap lloc on es pugui escoltar a la primavera el desplegament de les fulles, o el refrec d'ales d'un insecte. Potser m'ho sembla així perquè sóc salvatge i no comprenc bé les coses. El soroll de la ciutat és un insult per a l'oïda.
I jo em pregunto: ¿quina mena de vida té l'home quan no és capaç d'escoltar el solitari crit de la garsa, o la discussió nocturna de les granotes al voltant de la bassa? Sóc home de pell roja i no ho puc entendre. Als indis ens delita la lleugera remor del vent fregant la cara del llac, i la seva olor després de la pluja del migdia que porta la fragància de l'avetosa. L'home de pell roja és coneixedor del valor inapreciable de l'aire, car totes les coses respiren el seu alè: l'animal, l'arbre, l'home.
Però sembla que l'home de pell blanca no senti l'aire que respira. Com si fos un home que fa dies que agonitza, no és capaç de sentir la pudor. Tanmateix, si us venguéssim les terres, hauríeu de tenir en compte de quina manera estimem l'aire, perquè l'aire és l'esperit que infon la vida i tot ho comparteix. Si us venguéssim les terres, haurieu de deixar-les en pau i que restessin sagrades, per a que fossin lloc a on, fins i tot, l'home de pell blanca hi pogués assaborir el vent endolcit per les flors de la prada. Volem considerar el vostre oferiment de comprar-nos les terres. Si decidíssim acceptar-lo, hauré de posar-vos una condició:
que l'home de pell blanca miri els animals d'aquesta terra com a germans. Sóc salvatge, però em sembla que ha d'ésser així. Tinc vistos búfals a milers podrint-se abandonats a les praderies; l'home de pell blanca els disparava des del cavall de foc sense aturar-lo. Jo sóc salvatge i no entenc per què el cavall de foc val més que el búfal, doncs nosaltres el matem a canvi només que de la nostra propia vida. Què pot ésser de l'home sense els animals?
Si tots els animals desapareguessin, l'home hauria de morir amb gran solitud d'esperit. Perquè tot allò que passa als animals, ben aviat esdevé a l'home. Totes les coses estan lligades entre sí. Caldria que ensenyéssiu als vostres fills que el sòl que trepitgen és la cendra dels avis. Respectaran la terra si els hi dieu que és tota plena de la vida dels avantpassats. Cal que els vostres fills sàpiguen, igual que els nostres, que la Terra és la mare de tots nosaltres. Que de tot estrall causat a la terra en pateixen els seus fills. L'home que escup a terra, a si mateix s'està escopint.
D'una cosa n'estem ben segurs: la terra no pertany a l'home; és l'home qui pertany a la terra. L'home no ha teixit la xarxa que és la vida, car ell només n'és un fil. Està temptant la seva malaurança si gosa trencar la xarxa. El patiment de la terra esdevé per força patiment pels seus fills. N'estem ben segurs.Totes les coses estan tan lligades com la sang d'una mateixa familia. Fins i tot l'home de pell blanca, que té amistat amb Déu i s'hi passeja i li parla, no pot pas defugir aquest destí nostre comú. Potser és veritat que´som germans. Ja ho veurem.
Sabem quelcom que tal vegada descobrireu vosaltres més endavant: que el nostre Déu és el mateix que el vostre. Us penseu que potser teniu poder per damunt d'Ell i a l'hora en voleu tenir sobre totes les terres, però no podreu tenir-ne. El Déu de tots els homes es compadeix igualment dels de pell blanca que dels de pell roja. Aquesta terra és ben preuada pel seu creador i malmetre-la seriauna greu ofensa. Els homes de pell blanca també sucumbiran i potser abans que la resta de tribus. Si embruteu el vostre llit, qualsevol nit morireu sufocats pels vostres propis detritus.
Però veureu la llum quan arribi la darrera hora, i comprendreu que Déu us va conduir a aquestes terres i us permeté el seu domini i la dominació de l'home de pell roja amb algun propòsit especial. Aquest destí és de veritat un misteri, perquè no podem comprendre què passarà quan els búfals s'hagin acabat; quan els cavalls hagin perdut la seva llibertat; quan no quedi cap raconada de bosc sense tuf d'home i quan per damunt dels verds turons topi per totes bandes la nostra mirada amb les teranyines dels fils de ferro que porten la vostra veu.
On és el bosc espès? Desaparegué.
On és l'àliga? Desaparegué...
Així s'acaba la vida i comencem a sobreviure!
0 comentaris:
Publica un comentari