L'aiguat

Com deia en Lluis Llach en una de les seves cançons: el meu país és molt petit... És un país petit amb un clima privilegiat, ja que són molts els dies en que al cel hi llueix un sol resplandent. Tot i així, hi ha dies en que sembla que l'ànima necessiti una bona tempesta. Una bona tempesta que aclareixi el cel, les idees i l'esperit. I avui és un d'aquells dies. Una baixa que s'allarga massa en el temps em tenía l'esperit endormiscat, com si em trobés en un estat letargic inacabable. I aleshores el cel s'ha enfosquit, s'ha carregat de núvols, i en el moment més impensat un tro ensordidor ha anunciat el principi d'un bon xàfec. Una tempesta de primavera fantàstica. De seguida he obert el balcó de la meva petita habitació i he deixat que entrés el vent i l'aire en el que en els últims tres mesos ha estat la meva petita "cel·la" de reclusió forçada, del que a mi m'agradava dir-ne, sense abandonar mai el sentit de l'humor, el meu arrest domiciliari. Un vent i un aire renovadors han envait l'estança. M'he acostat una mica a la barana i he allargat la ma fins a poder tocar l'aigua vivificant que la mare natura deixava descarregar amb força. Necessitava tant aquest contacte amb la natura, amb l'exterior, per sentir-me viva i part integrant del món. Ha estat senzillament, un moment fantàstic que m'ha carregat de tota l'energía positiva i renovada que tant necessitava.