Oh que cansat estic
de la meva covarda, vella i tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n nord enllà,
on diuen que la gent és neta i noble,
culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

Aleshores a la congregació
els germans dirien desaprovant,
com l'ocell que deixa el niu
aixi l'home que se'n va del seu indret.

Mentre jo ja ben lluny
em riuria de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni,
i em quedaré aquí fins a la mort.
car jo sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista i dissortada patria.

Assaig de Cantic en el Temple
Salvador Espriu