L'art de caminar

Caminar és una d'aquelles coses que sovint  fem inconscientment i no arribem a considerar ni com a acte en sí. Es simplement una manera de desplaçar-nos d'un lloc a l'altre. Antigament la única. Ara una més. Pero no acostumem a posar-hi massa atenció. Caminem accelerats d'un lloc a l'altre, quasi sempre corrent i  amb presses. Un noi em va explicar un dia una anècdota de quan feia la mili, es veu que l'encarregat de la cantina li va dir un dia: "Yo no lo entiendo, hace más de 20 años que trabajo aqui y siempre van todos corriendo y nunca van a ningún sitio". Un exemple més del caminar inconscient i amb presses del que parlavem.

En algunes professions la manera de caminar, en canvi, es converteix en un punt important, per exemple en les desfilades de models, on aquestes, enfilades dalt d'un talons interminables, fan equilibris per semblar més esveltes i formoses. I és que la manera de caminar, no deixa de ser un factor més a tenir en compte en l'amplissim món de la comunicació no verbal. Si tenim en compte que qualsevol gest o mirada transmet tota una carrega emocional de la persona que l'efectua, caminar no està exempt tampoc d'aquesta mirada analítica. I és que la manera de caminar ens pot arribar a donar molta informació de la manera de ser o l'estat emocional de la persona que ho fa.

Una de les coses que sempre m'ha agradat és seure en un banc en un carrer o avinguda concurreguda i observar la gent que passa caminant. Uns, la majoría, van cap cots, amb cares pansides, tristes, o simplement desilusionades i caminen ràpid però d'una forma desmenjada. Altres van amb el cap alt i tenen un caminar agil i enèrgic, no et miren al passar, tansols el cap endavant, mirada al front, expressió seriosa. Van per feina. De tant en tant, algún amb posat enèrgic pero a la vegada tranquil, et saluda i et somriu. No van tant de pressa. I els millors els ancians. Aquella forma de caminar pausada, a vegades feixuga, que porta l'edat, a vegades per causes físiques importants, però a vegades solsament per la serenor y la tranquilitat que aporten el bagatge i l'experiencia de tota una vida. Ells ja ho han après.

Tanmateix també trobem la vessant més conscient del caminar. Aquelles persones a les que realment els agrada i dediquen els seus caps de setmana a fer sortides i caminar per la natura i respirar aire pur. En aquest cas es considera caminar quasibé com un acte de salut.

Però què passa quan, per raons físiques caminar es converteix en un fet d'allò més trascendent? Quan alguna patología t'impedeix de caminar amb normalitat? És aleshores quan t'adones de la importancia del caminar. Saps que ho has de fer sigui com sigui. Més enllà de convencions estètiques o socials. Quan en neixer els metges sentencien que mai no arribaràs a poder caminar i et condemnen de per vida a una cadira de rodes, el teu cos i la teva ment es posen en funcionament per fer un sobreesforç que trenqui aquest trist destí. Si després d'haver-ho aconseguit, et trobes, com passa sovint en aquests casos, sobretot en el cas de nens petits, amb què els altres et miren amb recança, se te'n riuen la manera de caminar, et pregunten i pretenen fer-te sentir malament, la teva ànima se'n resenteix, és evident, i en segons quines edats t'afecta d'allò més, però cal ser conscient de l'esforç que tot això t'ha suposat i el mèrit que tot plegat comporta. Comparar-se amb un mateix és molt millor que comparar-se amb els altres amb els quals no comparteixes ni capacitats ni convencions.

I és en aquest punt quan caminar es converteix en un art on cada passa es fa conscientment i l'equilibri requereix tot un esforç i sovint és envoltat d'un dolor físic que poc a poc va menguant les teves energies, pero a la vegada exhalta l'orgull i el valor de la fita aconseguida. Igual que un pintor va pintant el seu quadre, i pinzellada a pinzellada va creant la seva obra d'art fins a veure-la acabada i se sent orgullós del resultat, així mateix vas creant tu el teu camí.  I només quan has arribat a considerar-ho un art (conscient de la seva dificultat i el seu mèrit) ets capaç d'allunyar-te de la crítica, el rebuig, els complexes i les convencions socials establertes.