El blog de Tanit

2012-01-01T12:33:00.000+01:00

Día 1 de gener. Inmersos dins la voràgine de les festes de Nadal, deixem enrera antigues discusions i malentesos i per uns dies fem veure que vivim en un món millor, en el qual ens omplim de bons propòsits, paraules d'agraiment i felicitacions i ens desitgem, amb un punt d'hipocresía i sovint amb poca sinceritat, salut, diners, pau i amor per l'any que comença, la qual cosa ens aportarà, suposadament, molta felicitat. "Que ens toqui la loteria" desitgen alguns. "Que tinguem sort". "Que aquest any les coses en vagin millor que els anteriors". Com si la nostra felicitat depengués d'allò que ens té preparat per a nosaltres el nou any. Mentre no ens adonem que la felicitat és un estat de plenitud que emana del propi interior i té molt poc o quasi bé res a veure amb les circumstàcies externes que ens puguin afectar en cada moment, no assolirem mai aquesta pretesa felicitat.

Desitgem diners perquè pensem que quan els tinguem podrem ser més feliços. Però, i un cop aconseguits, què? Si no tenim una base interior sòlida que ens faci gaudir de la vida, de les petites coses i de tot allò que tenim de positiu, després tornarem a caure en el desencant de sempre. Un cop assolit l'objectiu i ens adonem que la nostra felicitat no depenía d'això, tornarem a caure en el desencís i haurem de forjar-nos un nou objectiu que ens faci viure amb l'esperança d'assolir-lo algún dia per, suposadament, aconseguir aleshores sí, la nostra tan buscada felicitat. En definitiva, estem doncs fent dependre la nostra propia felicitat de factors sobre els quals no en tenim pas el control.

Si entenguéssim que la felicitat es un estat interior de plenitud que et fa gaudir de les petites coses i de tot allò que tens sense trobar a faltar res del que no pots assolir, tots els anys serien feliços. Cada any més i millor, independentment de les circumstàncies externes que l'any venider ens tingués preparades. Hem d'aprendre a gestionar les circumstàncies externes desfavorables per treure'n tot allò que tenen de positu. Perquè en tot fet negatiu hi ha sempre una part positiva. Només cal obrir els ulls i veure-la. Així que, pel 2012 us desitjo que us adoneu que heu de deixar de buscar la felicitat en les circumstàncies i esdeveniments del món exterior i que en comenceu la vostra propia cerca interior. En definitiva, que prengueu el control de la vostra propia felicitat i un cop aconseguit, mai ningú ni res us la podrà prendre. Ja sabeu, com va dir Tagore, "Si plores per perdre el sol, les llàgrimes no et deixaràn veure les estrelles".

Bona i profitosa cerca per al 2012!

L'art de caminar

2011-12-27T12:39:00.000+01:00

Caminar és una d'aquelles coses que sovint fem inconscientment i no arribem a considerar ni com a acte en sí. Es simplement una manera de desplaçar-nos d'un lloc a l'altre. Antigament la única. Ara una més. Pero no acostumem a posar-hi massa atenció. Caminem accelerats d'un lloc a l'altre, quasi sempre corrent i amb presses. Un noi em va explicar un dia una anècdota de quan feia la mili, es veu que l'encarregat de la cantina li va dir un dia: "Yo no lo entiendo, hace más de 20 años que trabajo aqui y siempre van todos corriendo y nunca van a ningún sitio".

Un exemple més del caminar inconscient i amb presses del que parlavem. En algunes professions la manera de caminar, en canvi, es converteix en un punt important, per exemple en les desfilades de models, on aquestes, enfilades dalt d'un talons interminables, fan equilibris per semblar més esveltes i formoses. I és que la manera de caminar, no deixa de ser un factor més a tenir en compte en l'amplissim món de la comunicació no verbal. Si tenim en compte que qualsevol gest o mirada transmet tota una carrega emocional de la persona que l'efectua, caminar no està exempt tampoc d'aquesta mirada analítica. I és que la manera de caminar ens pot arribar a donar molta informació de la manera de ser o l'estat emocional de la persona que ho fa.

Una de les coses que sempre m'ha agradat és seure en un banc en un carrer o avinguda concurreguda i observar la gent que passa caminant. Uns, la majoría, van cap cots, amb cares pansides, tristes, o simplement desilusionades i caminen ràpid però d'una forma desmenjada. Altres van amb el cap alt i tenen un caminar agil i enèrgic, no et miren al passar, tansols el cap endavant, mirada al front, expressió seriosa. Van per feina. De tant en tant, algún amb posat enèrgic pero a la vegada tranquil, et saluda i et somriu. No van tant de pressa. I els millors els ancians. Aquella forma de caminar pausada, a vegades feixuga, que porta l'edat, a vegades per causes físiques importants, però a vegades solsament per la serenor y la tranquilitat que aporten el bagatge i l'experiencia de tota una vida. Ells ja ho han après.

Tanmateix també trobem la vessant més conscient del caminar. Aquelles persones a les que realment els agrada i dediquen els seus caps de setmana a fer sortides i caminar per la natura i respirar aire pur. En aquest cas es considera caminar quasibé com un acte de salut.

Però què passa quan, per raons físiques caminar es converteix en un fet d'allò més trascendent? Quan alguna patología t'impedeix de caminar amb normalitat? És aleshores quan t'adones de la importancia del caminar. Saps que ho has de fer sigui com sigui. Més enllà de convencions estètiques o socials. Quan en neixer els metges sentencien que mai no arribaràs a poder caminar i et condemnen de per vida a una cadira de rodes, el teu cos i la teva ment es posen en funcionament per fer un sobreesforç que trenqui aquest trist destí. Si després d'haver-ho aconseguit, et trobes, com passa sovint en aquests casos, sobretot en el cas de nens petits, amb què els altres et miren amb recança, se te'n riuen la manera de caminar, et pregunten i pretenen fer-te sentir malament, la teva ànima se'n resenteix, és evident, i en segons quines edats t'afecta d'allò més, però cal ser conscient de l'esforç que tot això t'ha suposat i el mèrit que tot plegat comporta. Comparar-se amb un mateix és molt millor que comparar-se amb els altres amb els quals no comparteixes ni capacitats ni convencions.

I és en aquest punt quan caminar es converteix en un art on cada passa es fa conscientment i l'equilibri requereix tot un esforç i sovint és envoltat d'un dolor físic que poc a poc va menguant les teves energies, pero a la vegada exhalta l'orgull i el valor de la fita aconseguida. Igual que un pintor va pintant el seu quadre, i pinzellada a pinzellada va creant la seva obra d'art fins a veure-la acabada i se sent orgullós del resultat, així mateix vas creant tu el teu camí. I només quan has arribat a considerar-ho un art (conscient de la seva dificultat i el seu mèrit) ets capaç d'allunyar-te de la crítica, el rebuig, els complexes i les convencions socials establertes.

2011-12-25T11:02:00.002+01:00

Trobada fortuita la nit de Nadal
sorpresa infinita, el cor se m'estreny
tant de temps cercant-te i fugint de mi
i ara ets aquí al mig del camí.

En eterna abraçada ens fonem tots dos
la joia m'aclapara, no sé ni que dir
profunda emoció recorre el meu cos
resto petrificada enganxada al teu pit.

En uns breus instants son molts els records
que la teva olor porta fins a mi.
Pero un mur implacable s'alça majestuós.
Tot resta ja lluny i ella ara és aquí.

Un dolor intens de sobte m'envaeix.
Un color, una olor, què et quedarà de mi?
Potser res, tant se val. Tu faràs ton camí
mentre el meu amor per tu intacte segueix.

No claudiquis

2011-11-03T12:47:00.000+01:00

Quan vagin malament les coses

com de vegades solen anar,

quan ofereixi el teu camí

només costes per pujar,

quan tinguis poc haver

però molt per pagar,

i necessitis somriure

tot i havent de plorar,

quan ja el dolor t'aclapari

i no puguis ja patir,

potser has de descansar

però mai desistir.

Després de les ombres del dubte,

ja platejades ja ombrívoles,

bé pot sorgir el triomf,

no el fracàs que tant temies,

i no és possible a la teva ignorància

figurar-quan proper,

pot estar el bé que anheles

i que jutges tan llunyà.

Lluita, ja que per més que en la

brega hagis de patir,

¡quan pitjor està tot,

més hem d'insistir!

Si en la lluita el destí et fa caure,

si tot en el teu camí és costa amunt,

si el teu somriure és ànsia insatisfeta,

si hi ha feina excessiva i vil collita,

si al teu cabal es contraposen dics,

fes un treva, però no claudiquis!

"Perquè en aquesta vida res és definitiu,

tingues en compte que:

tot passa, tot arriba i tot torna"

Rudyard Kipling

¿A dónde van las palabras?

2011-10-25T18:15:00.000+02:00

¿A dónde van las palabras que no se quedaron?
¿A dónde van las miradas que un día partieron?
¿Acaso flotan eternas,
como prisioneras de un ventarrón?
¿O se acurrucan, entre las rendijas, buscando calor?
¿Acaso ruedan sobre los cristales,
cual gotas de lluvia que quieren pasar?
¿Acaso nunca vuelven a ser algo?
¿Acaso se van?
¿Y a dónde van?
¿A dónde van?

¿En qué estarán convertidos mis viejos zapatos?
¿A dónde fueron a dar tantas hojas de un árbol?
¿Por dónde están las angustias,
que desde tus ojos saltaron por mí?
¿A dónde fueron mis palabras sucias de sangre de abril?
¿A dónde van ahora mismo estos cuerpos,
que no puedo nunca dejar de alumbrar?
¿Acaso nunca vuelven a ser algo?
¿Acaso se van?
¿Y a dónde van?
¿A dónde van?

¿A dónde va lo común, lo de todos los días?
¿El descalzarse en la puerta, la mano amiga?
¿A dónde va la sorpresa, casi cotidiana del atardecer?
¿A dónde va el mantel de la mesa, el café de ayer?
¿A dónde van los pequeños terribles encantos que tiene el hogar?
¿Acaso nunca vuelven a ser algo?
¿Acaso se van?
¿Y a dónde van?
¿A dónde van?

¿A dónde van las palabras?
Silvio Rodríguez

2011-10-11T13:35:00.000+02:00

Una cosa que sempre m'ha sorprès, com a pedagoga, és que, amb l'enorme capacitat d'aprenentage que tenen els nens en els primers anys de vida, es passin els tres primers cursos de parvulari simplement retallant, enganxant i dibuixant. És una pèrdua de potencialitats i de temps absolutament increíble. Els nens petits són, durant els primers anys, una autèntica esponja. Aprendre a parlar ho fan amb menys de dos anys i és una de les coses més complicades que faràn al llarg de tota la seva vida. Crec que hauriem doncs, d'aprofitar aquests primers anys per ensenyar-los coses molt més dificils i importants pel seu desenvolupament que després els serà més dificil d'aprendre.

De totes maneres, cal també desmitificar la idea de que les persones grans ja no tenen capacitat d'aprenentatge. Aquesta idea que ens han inculcat sempre, ha fet mal a moltes persones que s'han cregut que un cop passada una certa edat ja no podrien aprendre res de nou. L'únic que cal és motivació i convicció de que ho pots fer. Un mestre que no sabés absolutament res d'una materia però sapigués motivar als seus alumnes per tal que els agradés i s'hi sentissin interessats, de tal manera que ells mateixos busquessin les fonts per aprendre sobre el tema, sería un mestre molt més bo, al meu entendre, que qualsevol dels que saben moltíssim del tema, pero són incapaços de motivar als seus alumnes perquè els interessi la materia. Es sabut que hi ha persones que, per exemple, han començat a aprendre un instrument passats els 70 anys amb una motivació i un èxit considerables. I és que hi ha molts prejudicis que han fet molt mal en aquest sentit. De la mateixa manera, molts nens poc estimulats han passat per ximples (com el cas de Einstein, al qual al col·legi van donar per inútil) simplement pel fet que estaven desmotivats i en molts casos la seva desmotivació venía justament de que les classes el semblaven aburrides pel seu nivell i per això desconnectaven totalment.

A molts nens, quan s'ha intuit que no eren prou "intel·ligents" se'ls ha dit, i en molts casos se'ls a tractat de ximples i això els ha portat a ells, que s'ho han cregut, a adoptar precisament aquest rol. Sense adonar-se que ho feien perquè ells mateixos s'ho havien cregut. Hauriem d'evitar aquest impuls a etiquetar les persones perquè tot etiquetatge comporta una limitació. Un nen que se li diu que és dolent, té molts números per convertir-se en un nen realment dolent. És per això que és tan important el reforç positiu i la motivació. Hi ha una frase en aquest sentit que diu: "No sabíen que era impossible, i ho varen aconseguir". És a dir, mentre hom cregui que alguna cosa és possible, lluitarà per a aconseguir-la i probablement ho farà. Mentre que si se li diu que no ho aconseguirà mai, probablement deixi d'esforçar-se suficient com per a aconseguir-ho. Per què? Per falta de motivació i reforç positiu. Però altra vegada el sistema escolar torna a fallar aquí, doncs basa tot el seu funcionament en el reforç negatiu (càstigs, suspensos... etc.)

I és que, potser el que caldria fer abans que res, seria reconsiderar el concepte d'intel·ligencia. La intel·ligencia no és res que es pugui mesurar en un test de lògica o matemàtica. Allà només es veurà si la persona té o no les habilitats que qüestiona el test. Però la intel·ligència és quelcom molt més ampli, ja que ha d'incloure, per força, habilitats també emocionals, relacionals, ètiques i morals. És sabut que, per exemple, els nazis, eren persones molt cultes i intel·ligents, i de què els va servir?, doncs per provocar una de les atrocitats més grans de la historia de la humanitat. Per tant doncs, hauriem de replantejar-nos el concepte d'intel·ligencia i caminar cap a una educació on s'eduqui més en l'àmbit dels valors, la solidaritat i l'empatia i es motivi a l'alumne cap a l'aprenentage utilitzant sempre el reforç positiu i sobretot, no dir mai a ningú, ni a un nen ni a una persona gran que no pot fer alguna cosa. Perquè això és justament el que impedirà que ho aconsegueixi. La motivació és el que mou el món i és capaç de produir autèntics "miracles".

Jo de gran vull ser petit

2011-09-17T23:42:00.004+02:00

Era una tarda de dissabte. Feia calor i les llambordes dels carrers li entorpien intensament el seu feixuc i dificultós caminar. Cada passa era un repte. Cada tram un esforç. La gent corria absorta pel seu voltant sense adonar-se tansols de la seva presencia. On anaven, tant depressa? Per què corrien tant? No ho podia entendre. No podia més. Li mancaven les forces. Volia descansar, però la mare, nerviosa, l'agafava de la mà i l'estirava per tal que seguís el seu ritme. Pero ell no podía. ¿Com fer-li-ho entendre? Ja havia desistit. Decidí deixar-se anar de la mà. La mare continuá caminant sense ni tansols adonar-se'n.

Fou aleshores, quan disminuí el pas, que s'adonà d'aquella música deliciosa. S'aturà. Davant dels seus ulls un home jove, pero brut i despentinat tocava el violí. Ningú l'escoltava. Només ell. Aquella música el deixà absolutament absort. S'oblidà de tot: de sa mare, de la gent, del bullici, del tràfec, de les presses. Tot desaparegué. Només restaven ell i el jove músic. De tant en tan, un dring anunciava que algú havia deixat caure unes monedes a la gorra que el rodamón havia deixat al terra. Li donaven propina, pero no se l'escoltaven. No ho podia entendre. Aquella música era absolutament extraordinaria. El món s'havia aturat, el temps ja no corría.

De cop i volta, però, en un xiscle fort i agut, reconegué el seu propi nom. La mare, uns metres enllà, s'havia adonat que no l'havia seguida i s'emportà un gran sobresalt. La dona el buscava trasbalsada. Finalment, quan el trobà, li clavà un bufa i agafant-lo fortament de la mà, se l'endugué de nou corrent i nerviosa. ¿Per què els grans sempre corrien tant? ¿On anaven? ¿Perquè no sabien gaudir de la bellesa que hi havia al seu entorn? No entenia res. Pero tant se val. Ell era petit i no podia pas pretendre entendre-ho tot.

Passaren els anys.... Un dia, llegint el diari, una noticia li dugué de nou el record d'aquells instants viscuts en la seva infantesa. Joshua Bell, un dels millors violinistes del món, era de gira a la ciutat de Washington D.C. Aquella nit hi havia d'oferir un concert. Les entrades, a un preu mínim de 150 euros, estaven esgotades ja feia dies. Però a algú se li va acudir una gran idea.

Durant 1 hora, el gran i esperat Joshua Bell, deixà el seu vestit de frac, i habillat amb uns taxans i una camisa esparracada, tocà al metro de Washington. Com qualsevol altre rodamón, ell era allà, a les vuit del matí, amb el seu Stradivarius (sens dubte un dels millors violins del món valorat en més de 3 milions d'euros) tocant algunes de les peces més precioses de la música clàssica.

I què succeí? Doncs res. La gent passava corrent pel seu voltant sense ni tansols adonar-se de la seva presencia. Ell mateix, acostumat als llargs i sentits aplaudiments damunt dels escenaris de tantes i tantes sales de concers, no podia creure's el que estava passant. Ningú, ningú s'adonava ni d'ell, ni del violí, ni de la música. En una hora, tansols un nen petit, arrossegat de la mà de sa mare, intentà aturar-se un moment en sentir-lo. Però la mare el renyà i li insistí per tal que continués caminant i no s'aturés. Només una dona que passava per allà, el reconegué, i sense ni poder-s'ho creure, s'aturà, bocabadada. Embaladida i esmaperduda, escoltà totes i cadascuna de les notes que sortiren d'aquell prodigiós violí i felicità personalment, com si d'un somni es tractés, l'autor d'aquella tan preuada melodía.

Quina llàstima! Quanta bellesa ens envolta i quina poca atenció que hi parem. Sempre anem amb presses, amb els ulls tancats, les orelles sordes, l'ànima adormida. Quan ens despertarem?

Si ara tornés a la infantesa i algú em fés la tant típica i sentida pregunta: ¿I tu maco, que vols ser, de gran?, tant que m'havia fet dubtar aquesta pregunta de petit, i tant clara que se m'esdevenia ara la resposta: Jo de gran, vull ser petit. Sens dubte.

Sinceritat

2011-09-04T23:12:00.004+02:00

Empesa per un desig i una set infinites
has gosat traspassar fronteres
i endinsar-te perillosament
en el terreny de la sinceritat.
Sabíes que potser no en sortiries
però bé ho havies d'intentar.

T'has obert com una ponzella
en un cru i fred hivern,
I ara, nua per complet,
pura, sí, pero despullada i vulnerable
no et toca més remei
que assumir-ne el resultat.

Mi unicornio azul (Silvio Rodríguez)

2011-07-01T15:56:00.002+02:00

La presó de l'ànima

2011-06-20T19:41:00.005+02:00

La seva vida, com la de molta altra gent, suposava, transcorria enmig d'una gran rutina. Cada día es llevava i anava a la feina a la mateixa hora, pels mateixos carrers i veia les mateixes cares, uns rostres sovint avorrits, a vegades nerviosos, de tant en tant malhumorats. Li agradava molt observar les faccions de les persones amb les que es topava pel camí. I pensava que potser era aquella rutina el que probablement els enduría els rostres. Tanmateix ella se sentia feliç i no podia deixar de gaudir de la sort de poder-se llevar cada dia i anar cap a la feina caminant i repetir cada dia aquella mateixa rutina. De bon matí, li agradava notar l'aire fresc pentinant-li els cabells i refrescant-li la cara i aquesta sensació sovint, li provocava un gran somriure. Però ho feia sense adonar-se'n. Era ben bé el reflex del seu propi estat d'ànim. És per això que sempre se sorprenia quan gent totalment desconeguda que caminava seriosa pel carrer, la saludava, li desitjava un bon dia i li tornava també un bonic i sincer somriure.

Aquell dia però trencaria la rutina diaria per fer un encàrrec a la part alta de la ciutat. Les sensacions que experimentà eren noves i molt seductores per a ella: barri nou, gent nova, camins nous, paissatges desconeguts... Caminava i caminava i fruïa de cada instant, cada nova sensació, cada nou rostre, cada nou carrer. De sobte s'aturà. Una intensa fragancia l'envaí. Era un aroma fresc i agradable. No sabía d'on venia aquella olor però, per uns instants, la transportà molt i molt lluny en l'espai i en el temps. Aixecà el cap i veié un arbre inmens tot florit. Aquella primavera havia estat molt plujosa i ara, a tocar de l'estiu, la natura ho agraia amb un esclat de fragancies i colors. Aleshores ho recordà. Eren els mateixos colors, la mateixa olor que sentia cada matí quan es llevava a la casa de poble on anaven a estiuejar amb la familia. Aquell aroma, li havia deixat uns records i unes sensacions ben agradables. Després de fruir-ne una estona tranquil·lament, continuà el seu camí i arribà a l'hospital on li havien de fer un anàlisi de sang rutinari. Era una cosa ben poc important, tanmateix sempre li havien fet basarda els hospitals.

Aquella olor de quirofan, aquelles bates verdes... Tot plegat ja no li portava cap record concret, perquè a base d'explicar-ho als amics i parents, totes aquelles experiencies tan dures que havia hagut de viure de petita era com si haguessin deixat de formar part de la seva vida i ja només les recordava per haver-les explicat. Tanmateix encara li produien una sensació estranya i dificil de definir. No era por, ni tansols angoixa... era... quelcom imprecís pero un punt desagradable. I això, lluny d'angoixar-la la portà a reflexionar una bona estona.

I pensà... els colors, les olors... son imputs externs que procesats dins el nostre cervell i barrejats amb les nostres experiencies anteriors, ens produeixen sensacions... a vegades bones... a vegades dolentes. Pero sens dubte es podria considerar que són una font esencial per coneixer el nostre entorn. Tot allò que ve dels sentits ho és. No sols els colors i les olors, sinó tot allò que veiem i podem tocar. Però, pensà, hi ha coses que no podem ni veure, ni tocar, ni olorar, i tanmanteix també podem arribar a estimar-les. hi ha massa tendencia a creure que és impossible coneixer en profunditat o estimar allò que no podem veure, ni tocar, ni sentir, però reflexionant-hi bé, allò li semblà ben absurd. Com, sino es podien donar relacions entre cecs, sordmuts, etc.? Així, hi havia molta gent, de fet ella mateixa sempre ho havia cregut, que pensava que les relacions que es donaven a través de la xarxa eren sempre superficials i que no es podia estimar, per exemple, algú amb qui bàsicament només es tenía un contacte per la xarxa.

Era evident que les noves tecnologies havien revolucionat el món: el món de les finances, del comerç, dels negocis, però també havien canviat i molt el complicadíssim i insondable món de les relacions personals. Però, aquestes últimes, les havia enfortit o les havia banalitzat? Si li ho haguéssin preguntat de cop i volta i no s'hi hagués aturat a pensar gaire, hauria dit que, evidentment, les havia banalitzat. Però ara ja no n'estava tant segura. I aleshores es recordà d'ell. Només l'havia vist un cop, ja feia molt de temps, i la seva relació havia començat de fet a la propia xarxa. D'una relació purament comercial, havien passat a unes converses més amistoses i, de fet, cada vegada més personals. Mica en mica, s'havia anat convertint en alguna cosa important per a ella... Un amic, potser? No ho sabría dir. Però mentre s'ho plantejava arribà un día en que aquelles converses s'acabaren i ell desaparegué de la seva vida. Primer li sobtà. Després s'amoinà, però després, amb el temps, gairebé se'n va oblidar. Fins que molt de temps després ell tornà a apareixer i ho féu en un moment dificil per a ell. Li obrí el cor. Un problema personal l'havia trasbalsat completament i li havia canviat radicalment la vida. Intentà ajudar-lo sense saber molt bé com fer-ho. I poc a poc, altra vegada, s'adonà que el problema d'ell s'anava convertint poc a poc també en el seu propi problema... Estava amoinada. I pensava com podria fer-ho per ajudar-lo a estar millor. Els dies passaren i les converses eren llargues, intenses i profundes, com també ho era el patiment que ell portava dins seu i que ell intentava alliberar i ella disminuir.

Un dia, li proposà de fer-li una visita. Semblava lògic que si es consideraven amics, tinguéssin ganes de veure's. I la seva resposta la deixà glaçada. Ell li digué que sentia que encara era massa aviat, després de tot el que li havia passat, per estar a prop d'algú per qui sentia alguna cosa estranya que no acabava d'identificar. Fou aleshores quan ella se n'adonà. S'adonà de que en arribar el vespre, cada dia, es connectava a la xarxa i esperava trobar-lo allà, i poder parlar amb ell. I quan es trobaven el cor li feia un salt i sentia un estrany pessigolleig a l'estomac. Un cúmul de sensacions estranyes que tampoc sabia identificar massa bé. Era absurd. Tansols eren amics i gairebé ni es coneixien.

Però, ben mirat, era cert del tot que no es coneixien? No n'estava segura. Mitjançant l'"amagatall" que els oferia la xarxa, havien aconseguit alliberarse dels murs que s'obririen possiblement en una relació normal (la vergonya, el pudor... ) i, despresos de tot això, s'havien obert els seus cors de bat a bat. No es coneixien massa, per tant, físicament, pero en canvi tenien un altre tipus de coneixement l'un de l'altre. En coneixien plenament l'interior, l'ànima. I, al cap i a la fi, com deia Plató, el cos només és la presó de l'ànima.

2011-06-14T19:20:00.004+02:00

Oh que cansat estic
de la meva covarda, vella i tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n nord enllà,
on diuen que la gent és neta i noble,
culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

Aleshores a la congregació
els germans dirien desaprovant,
com l'ocell que deixa el niu
aixi l'home que se'n va del seu indret.

Mentre jo ja ben lluny
em riuria de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni,
i em quedaré aquí fins a la mort.
car jo sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista i dissortada patria.

Assaig de Cantic en el Temple
Salvador Espriu

Desiderata

2011-05-28T15:11:00.004+02:00

Ja fa uns quants anys, durant l'època d'estudiant, la mestra de francès, en el que sería el nostre exàmen de final de curs, ens va donar un text per traduir al català. El text estava escrit a mà, amb la seva propia lletra, en una fotocopia. No hi havia cap referència sobre la seva procedència i en aquell temps jo en desconeixia totalment el seu origen. No l'havia llegit mai, però a mesura que l'anava traduint m'anava captivant poc a poc. Amb el temps he oblidat completament quina nota vaig treure d'aquell exàmen, però el que no he arribat a oblidar mai ha estat el seu contingut.

Anys després, gracies a aquesta meravellosa eina de coneixement que és internet, vaig saber que es tractava de l'anomenada "Desiderata". De fet, aquest és un nom comú que senzillament vol dir alguna cosa així com "Coses desitjades". El seu origen és incert. Hi ha qui diu que es tracta d'un escrit anònim que es va trobar en un monestir al segle XVI i que se li atribuia a un monjo. Una altra versió, però, l'atribueix a un tal Max Ehrmann, i el data al 1952.

Sigui com sigui, crec que el que importa realment és el seu contingut, i com que el primer record que en tinc és haver-lo llegit de principi a fi en francès, el deixo aquí en aquest idioma i després la traducció que jo mateixa en vaig fer al català.

Text en francès:

Va paisiblement ton chemin à travers le bruit et la hâte et souviens-toi que le silence est paix. Autant que faire se peut et sans courber la tête, sois ami avec tes semblables; exprime ta vérité calmement et clairement; écoute les autres même les plus ennuyeux ou les plus ignorants. Eux aussi ont quelque chose à dire. Fuis l'homme à la voix haute et autoritaire; il pêche contre l'esprit. Ne te compare pas aux autres, par crainte de devenir vain ou amer car toujours tu trouveras meilleur ou pire que toi. Jouis de tes succès mais aussi de tes plans. Aime ton travail aussi humble soit-il car c'est un bien réel dans un monde incertain. Sois sage en affaires car le monde est trompeur. Mais n'ignore pas non plus que vertu il y a, que beaucoup d'hommes poursuivent un idéal et que l'héroïsme n'est pas chose si rare. Sois toi-même et surtout ne feins pas l'amitié; n'aborde pas non plus l'amour avec cynisme, car malgré les vicissitudes et les désenchantements, il est aussi vivace que l'herbe que tu foules. Incline-toi devant l'inévitable passage des ans, laissant sans regret la jeunesse et ses plaisirs. Sache que pour être fort, tu dois te préparer, mais ne succombe pas aux craintes chimériques qu'engendrent souvent fatigue et solitude. En deça d'une sage discipline, sois bon avec toi-même. Tu es bien fils de l'univers tout comme les arbres et les étoiles. Tu y as ta place. ,Quoique tu en penses, il est clair que l'univers continue sa marche comme il se doit. Soit donc en paix avec Dieu quel qu'IL puisse être pour toi, et quelle que soit ta tâche et tes aspirations, dans le bruit et la confusion de la vie, garde ton âme en paix. Malgré les vilenies, les labeurs, les rêves déçus, la vie a encore sa beauté. Sois prudent(e). Essaie d'être heureux(se).

Traducció al català:

Camina tranquil a través del brugit i les presses i recorda que el silenci és pau. En la mesura del possible i sense arronsar-te mai, sigues amic dels teus semblants; exposa la teva veritat calmada i clarament; escolta als altres, tant als més enfadosos com als més ignorants. Ells també tenen la seva veritat. Fuig de l'home de veu forta i autoritaria, ja que és un pecat per l'esperit. No et comparis pas amb els altres, ja que et tornaràs futil i amargat, car sempre trobaràs gent millor i pitjor que tu. Gaudeix amb els els teus èxits però també amb els teus objectius. Estima la teva feina, per humil que sigui, car és ben real dins un món incert. Sigues llest en els negocis, doncs el món és enganyós. Però no deixis que això no et deixi veure la virtut que existeix, perque hi ha molta gent que lluita per alts ideals, i l'heroisme no és tan estrany. Sigues tú mateix i sobretot, no fingeixis mai l'amistat. No abordis mai l'amor amb cinisme, car malgrat les dificultats i els desencants, és tan viu com l'herba que trepitges. Inclina't davant l'inevitable pas dels anys, deixant sense retorn la joventut i els plaers. Sàpigues que per esdevenir fort, t'has de preparar, pero no sucumbeixis mai als temors quimèrics que sovint engendren fatiga i solitud. Després d'una sana disciplina, sigues amable amb tu mateix. Tu ets fill de l'univers com ho són també els arbres i els estels. I hi tens també el teu lloc. Malgrat el que pensis, està clar que l'univers continúa la seva marxa com és degut. Estigues doncs, en pau amb Déu, sigui el que sigui el que ell signifiqui per tú, i siguin quines siguin la teva tasca i les teves aspiracions. Dins el soroll i la confusió de la vida, guarda la teva ànima en pau. Malgrat les vileses, els treballs i els somnis decebuts, la vida té encara la seva bellesa. Sigues prudent i intenta ser feliç.

Indignant

2011-05-27T16:28:00.005+02:00

Després d'anys i anys d'evolució tecnològica, industrial i social (que no pas humana) diuen que la nostra serà la primera generació de la història de la humanitat que viurà en unes condicions pitjors que l'anterior. Doncs sí, fa uns anys, quan erem més joves, ens haviem hagut de sentir dir moltes vegades pels nostres avis que no ens podiem queixar, que ells havien hagut de passar una guerra, que les condicions laborals de la seva època havien estat molt complicades, treballant moltes hores, i sovint s'havien vist obligats a viure en una situació de pobresa bastant notable.

Una posterior situació de desenvolupament tecnològic accelerat, ens havia portat a pensar que mai les generacions posteriors tornarien a viure situacions tan dures com les que s'havien vist obligats a viure els nostres avantpassats. Però és el propi desenvolupament tecnològic el que ens ha dut a una societat de consum que lluny de dur-nos a l'estat del benestar, no ha fet res més que acabar amb els recursos naturals del planeta i portar-nos a una cursa desenfrenada i imparable cap a la propia aniquilació i a l'autodestrucció de l'especie. Com ja digué en Seattle, el gran cabdill de la tribu dels Swamish en la seva profètica carta: "l'home morirà ofegat en els seus propis detritus".

Hem estat suficientment intel·ligents com per fer grans avenços en el món de la medicina, de l'astronàutca i de la ciencia, però tots aquest coneixement acumulats no ens han servit pas per aprendre a fer un us sostenible dels recursos i preservar un entorn sense el qual (potser ja ho hem oblidat) estem absolutament perduts. Hem après a fer cohets i enviar-los a l'espai, però no hem après a conviure de manera armònica i sostenible amb el nostre entorn natural i amb els nostres congèneres. Hem posat els diners i l'economía per damunt del propi benestar. Recordo els meus anys d'Universitat a la Facultat de Pedagogia, on hi havia una assignatura que es deia "Pedagogia de l'Oci". La idea bàsica sobre la qual es sostentava era que, donat que haviem arribat a un nivell de desenvolupament tecnològic tant avançat, arribaria un moment en que les màquines farien la nostra feina, i els humans, substituits per les màquines i descarregats d'hores i hores inútils de treball, haurien d'aprendre una nova manera de viure on l'oci hi jugaria un paper molt important.

Doncs bé, lluny del que es creia, actualment hi ha moltes màquines però les persones continuen exposades a llargues jornades laborals que no els permeten gaudir de la vida, de la familia, de la natura. I això les més afortunades, perquè la resta, sense cap feina ni ingrés, viuen abocades en una pobresa absoluta que tampoc els permet viure bé. ¿On és, doncs, el suposat estat del benestar?

Arrel de tot el malestar creat per la creixent pirateria de polítics, banquers i altres entitats que no arribem ni a saber però que mouen els fils de la nostra existencia i el nostre destí, els joves han pres les places del país per demanar un canvi radical en la política i l'economia. I, ¿què han fet els polítics? En un país inmers en una suposada "democracia", on suposadament hi ha dret d'expressió, han desallotjat de mala manera, a cops i amb violència, els joves creadors d'un moviment cap al canvi, manifestats de manera absolutament pacífica que han estat un exemple d'auto organització, pacifisme, criteri i lliurepensament.

Genial! Això sí que és una bona democràcia.

L'aiguat

2011-05-03T18:22:00.003+02:00

Com deia en Lluis Llach en una de les seves cançons: el meu país és molt petit... És un país petit amb un clima privilegiat, ja que són molts els dies en que al cel hi llueix un sol resplandent. Tot i així, hi ha dies en que sembla que l'ànima necessiti una bona tempesta. Una bona tempesta que aclareixi el cel, les idees i l'esperit. I avui és un d'aquells dies. Una baixa que s'allarga massa en el temps em tenía l'esperit endormiscat, com si em trobés en un estat letargic inacabable. I aleshores el cel s'ha enfosquit, s'ha carregat de núvols, i en el moment més impensat un tro ensordidor ha anunciat el principi d'un bon xàfec. Una tempesta de primavera fantàstica. De seguida he obert el balcó de la meva petita habitació i he deixat que entrés el vent i l'aire en el que en els últims tres mesos ha estat la meva petita "cel·la" de reclusió forçada, del que a mi m'agradava dir-ne, sense abandonar mai el sentit de l'humor, el meu arrest domiciliari. Un vent i un aire renovadors han envait l'estança. M'he acostat una mica a la barana i he allargat la ma fins a poder tocar l'aigua vivificant que la mare natura deixava descarregar amb força. Necessitava tant aquest contacte amb la natura, amb l'exterior, per sentir-me viva i part integrant del món. Ha estat senzillament, un moment fantàstic que m'ha carregat de tota l'energía positiva i renovada que tant necessitava.

Tot plegat un miratge

2011-03-06T13:29:00.002+01:00

Fa tot just 100 anys, una persona amb algún tipus de discapacitat una mica important (ja fos de tipus físic o psíquic) era automàticament apartada i exclosa de la societat. Aillada. La seva vida quedava confinada al seu entorn familiar més directe. Avui, mirem enrere i aquest ens sembla un fet llunyà, espantós i políticament i moralment incorrecte. I ho és. D'uns anys encà, els mitjans ens han ensenyat el món del dret i del revés i han fet pedagogía del que és injust i el que no ho és. Ens han ensenyat les guerres que passen a l'altre extrem del món i ens han sensibilitzat cap a un món més just i moralment correcte. Això ens ha servit per agafar-ne idees i conscienciar-nos en molts aspectes. Però paral·lelament, i d'altra banda, ens ha mostrat també uns models en els que la gent ha acabat creient cegament. I l'estètica ha passat a primer pla. Les noies boniques són altes, primes, rosses... I ens ho hem cregut. Tant ens ho hem cregut que han sorgit noves malalties com la bulimia, l'anorexia o la vigorexia mentre ens creiem també que ara erem molt més lliberals, tolerants i menys encorssetats que els nostres avis.

I no només això, sinó que tansols fa vint anys, a Anglaterra, paradís del desenvolupament i la tecnología, quan neixía un nen amb espina bífida, per exemple, una de les malformacions congènites que afecta a més organs vitals i amb més sequèles, compatible amb la vida, el que es feia era simplement no aplicar-li cap tipus de tractament. És a dir, eutanasia passiva. O dit més clarament: se'l deixava morir. Perquè es considerava que el seu tractament suposaría un cost molt alt per la societat i que la seva no sería mai una vida plena. Però, qui és que decideix qui pot i qui no pot tenir una vida plena? Si alguna cosa m'han ensenyat 40 anys dins un cos afectat d'espina bífida és que el fet de tenir una vida feliç i plena no depèn de les circumstàncies externes de les persones, com fins ara molts filòsofs s'han entestat a dir-nos. Ser feliç és un estat de plenitud tant complexe i personal que ni es pot descriure amb paraules, ni es pot jutjar des de l'exterior, ni se'n poden donar receptes. I el que és més important: ningú té absolutament cap dret a decidir si una vida és més vàlida que una altra o si algú pot tenir una vida més feliç i més plena que un altre.

Avui, però, encara hi ha qui s'entesta a creure que hi ha certs requisits externs bàsics per a l'assoliment de la tan buscada i preuada felicitat. Però també hi ha qui s'ha cregut que ara ens haviem tornat molt més tolerants amb els que hem considerat els més "desvalguts", "pobrets". I així, hem adoptat un discurs (influits pel discurs que ens han tranmès els mass media) molt més tolerant i progressista, mentre les nostres actituds reals amb els que tenim més a prop continuen sent les mateixes de sempre: d'intolerancia i rebuig amb el que és diferent de nosaltres o del que estebleixen els canons estètics i d'exaltació i veneració d'una suposada bellesa estètica externa, molt preciosa de forma però molt buida de continguts. O el que és encara pitjor que el rebuig, hem vestit les nostres actituds envers als "desafavorits", amb una mascara de pena que no ens deixa veure més enllà de la seva realitat física més immediata, amb tots els seus defectes i deficiències. Perquè hi ha una cosa que tot i que ens pensem que és obvia i ja no ens aturem ni a pensar-hi, encara no hem entès del tot. I és que per damunt de tota aparença estètica, o físic "deficient", dins de tota persona hi ha una ànima plena de sentiments, pors, necessitats i reptes que difereix molt poc entre totes les persones (les maques i les lletges, les perfectes i les defectuoses). Ens fixem massa en les característiques externes que ens diferencien en comptes de fixar-nos amb la realitat interior que ens agermana. Però tot i així ens continuem creient avançats, tolerants, caritatius...

Tot plegat un miratge.

La carta de l'Indi

2011-02-03T10:25:00.004+01:00

Aquest document fou escrit l'any 1855. El seu autor és en Seattle, cap del poble Suwamish, establert als territoris que avui dia formen l'estat nordamericà de Washington. La carta que en Seattle envià al president dels Estats Units, mr. Franklin Pierce, respon a l'oferiment del seu govern, desitjós de comprar les terres dels Suwamish. L'adaptació al català és d'en Jordi Rius i d'Aluart, membre fundador de DEPANA.) Aquesta adaptació al català es la que vaig llegir per primera vegada als 12 anys. De d'aleshores aquest escrit s'ha convertit per mi en un text de referència.

El gran cabdill de Washington ha manat fer-nos saber que ens vol comprar les terres. El gran cabdill ens ha enviat també paraules d'amistat i de bona voluntat. Molt apreciem aquesta finesa perquè coneixem la poca falta que li fa la nostra amistat. Volem considerar l'oferiment, doncs bé sabem que, si no ho féssim, poden venir els homes de pell blanca a prendre'ns les terres amb les armes de foc. Que el gran cabdill de Washington confïi en la paraula del cap Seattle amb la mateixa certitud que espera el retorn de les estacions. Són com els estels d'immutables, les meves paraules.

Com podeu comprar o vendre el cel, o l'escalfor de la Terra? S'ens fa estranya aquesta idea. No són pas nostres la frescor de l'aire, ni el llambreig de l'aigua. Com podrien ésser comprats? Ho decidirem més endavant.

Haurieu de saber que el meu poble té per sagrat cada bocí d'aquesta terra. La fulla lluenta; la platja sorrenca; la boira dins la foscor del bosc; la clariana enmig de l'arbreda i l'insecte brunzinaire són sagrades experiències i memòries del meu poble. La saba que puja pels arbres porta remembrances de l'home de pell roja.

Els morts de l'home de pell blanca obliden la seva terra quan comencen el viatge entremig dels estels. Els nostres morts mai no se'n allunyen de la terra, que és la mare. Som un bocí d'aquesta terra; estem fets amb una part d'ella. La flor perfumada; el cérvol; el cavall; l'àliga majestuosa; tots són els nostres germans. Les roques dels cims; el suc de l'herba fresca; l'escalfor del cos del poltre: tot pertany a la nostra familia.

Per això, quan el gran cabdill de Washington fa dir-nos que ens vol comprar les terres és massa el que ens demana. El gran cabdill vol donar-nos un lloc per a que hi visquem tots plegats. Ell ens farà de pare i nosaltres serem els seus fills. Hem de rumiar el seu oferiment. No es presenta gens fàcil, car les terres són sagrades. L'aigua espurnant dels nostres rius i aiguamolls no és només aigua, sinó la sang dels nostres avantpassats.

Si us venguéssim aquestes terres, caldria que recordessiu que són sagrades i hauríeu d'ensenyar als vostres fills que ho són i que els reflexos misteriosos de les aigües clares dels llacs narren els esdeveniments de la vida del meu poble. El remugó de l'aigua és la veu del pare del meu pare. Els rius són germans nostres, perquè ens alliberen de la set. Els rius arrosseguen els nostres canots i apeixen els nostres fills. Si us venguessim les terres, caldria que recordéssiu i ensenyéssiu als vostres fills que els rius són germans nostres i també vostres. Haurieu de tractar als rius amb bon cor.

Bé prou sabem que l'home de pell blanca no pot pas entendre la nostra manera d'ésser. Tant li fa un tros de terra com un altre, perquè és com un estrany que arriba de nit a treure de la terra tot allò que necessita. No veu pas la terra com a germana, ans més aviat com a enemiga. Quan ja l'ha fet seva, la menysprea i segueix caminant. Deixa darrera seu les sepultures dels pares i no sembla que se'n dolgui. No li dol desposseir a la terra dels seus fills. Oblida la tomba del seu pare i els drets dels seus fills. Tracta a la mare terra i al germà cel com si fossin coses que es compren i es venen; com si fossin bestiar o collarets. La seva fam insaciable devorarà la terra i darrera seu deixarà només que un desert.

No ho puc comprendre. Nosaltres som d'una manera d'ésser ben diferent. Les vostres ciutats fan mal d'ulls a l'home de pell roja. Potser que sigui així perquè l'home de pell roja és salvatge i no pugui comprendre les coses. No hi ha cap lloc tranquil a les ciutats de l'home de pell blanca; cap lloc on es pugui escoltar a la primavera el desplegament de les fulles, o el refrec d'ales d'un insecte. Potser m'ho sembla així perquè sóc salvatge i no comprenc bé les coses. El soroll de la ciutat és un insult per a l'oïda.

I jo em pregunto: ¿quina mena de vida té l'home quan no és capaç d'escoltar el solitari crit de la garsa, o la discussió nocturna de les granotes al voltant de la bassa? Sóc home de pell roja i no ho puc entendre. Als indis ens delita la lleugera remor del vent fregant la cara del llac, i la seva olor després de la pluja del migdia que porta la fragància de l'avetosa. L'home de pell roja és coneixedor del valor inapreciable de l'aire, car totes les coses respiren el seu alè: l'animal, l'arbre, l'home.

Però sembla que l'home de pell blanca no senti l'aire que respira. Com si fos un home que fa dies que agonitza, no és capaç de sentir la pudor. Tanmateix, si us venguéssim les terres, hauríeu de tenir en compte de quina manera estimem l'aire, perquè l'aire és l'esperit que infon la vida i tot ho comparteix. Si us venguéssim les terres, haurieu de deixar-les en pau i que restessin sagrades, per a que fossin lloc a on, fins i tot, l'home de pell blanca hi pogués assaborir el vent endolcit per les flors de la prada. Volem considerar el vostre oferiment de comprar-nos les terres. Si decidíssim acceptar-lo, hauré de posar-vos una condició:

que l'home de pell blanca miri els animals d'aquesta terra com a germans. Sóc salvatge, però em sembla que ha d'ésser així. Tinc vistos búfals a milers podrint-se abandonats a les praderies; l'home de pell blanca els disparava des del cavall de foc sense aturar-lo. Jo sóc salvatge i no entenc per què el cavall de foc val més que el búfal, doncs nosaltres el matem a canvi només que de la nostra propia vida. Què pot ésser de l'home sense els animals?

Si tots els animals desapareguessin, l'home hauria de morir amb gran solitud d'esperit. Perquè tot allò que passa als animals, ben aviat esdevé a l'home. Totes les coses estan lligades entre sí. Caldria que ensenyéssiu als vostres fills que el sòl que trepitgen és la cendra dels avis. Respectaran la terra si els hi dieu que és tota plena de la vida dels avantpassats. Cal que els vostres fills sàpiguen, igual que els nostres, que la Terra és la mare de tots nosaltres. Que de tot estrall causat a la terra en pateixen els seus fills. L'home que escup a terra, a si mateix s'està escopint.

D'una cosa n'estem ben segurs: la terra no pertany a l'home; és l'home qui pertany a la terra. L'home no ha teixit la xarxa que és la vida, car ell només n'és un fil. Està temptant la seva malaurança si gosa trencar la xarxa. El patiment de la terra esdevé per força patiment pels seus fills. N'estem ben segurs.Totes les coses estan tan lligades com la sang d'una mateixa familia. Fins i tot l'home de pell blanca, que té amistat amb Déu i s'hi passeja i li parla, no pot pas defugir aquest destí nostre comú. Potser és veritat que´som germans. Ja ho veurem.

Sabem quelcom que tal vegada descobrireu vosaltres més endavant: que el nostre Déu és el mateix que el vostre. Us penseu que potser teniu poder per damunt d'Ell i a l'hora en voleu tenir sobre totes les terres, però no podreu tenir-ne. El Déu de tots els homes es compadeix igualment dels de pell blanca que dels de pell roja. Aquesta terra és ben preuada pel seu creador i malmetre-la seriauna greu ofensa. Els homes de pell blanca també sucumbiran i potser abans que la resta de tribus. Si embruteu el vostre llit, qualsevol nit morireu sufocats pels vostres propis detritus.

Però veureu la llum quan arribi la darrera hora, i comprendreu que Déu us va conduir a aquestes terres i us permeté el seu domini i la dominació de l'home de pell roja amb algun propòsit especial. Aquest destí és de veritat un misteri, perquè no podem comprendre què passarà quan els búfals s'hagin acabat; quan els cavalls hagin perdut la seva llibertat; quan no quedi cap raconada de bosc sense tuf d'home i quan per damunt dels verds turons topi per totes bandes la nostra mirada amb les teranyines dels fils de ferro que porten la vostra veu.

On és el bosc espès? Desaparegué.
On és l'àliga? Desaparegué...
Així s'acaba la vida i comencem a sobreviure!

2010-12-01T23:12:00.002+01:00

Era allà, al despatx, inmers en una pila de papers que esperaven el seu torn damunt la taula. Un dimarts com qualsevol altre. Res li feia pensar que aquell día sería diferent dels altres. Molt diferent. Tant diferent, que de fet marcaría una fita a la seva vida. Un abans i un després. Un ring del telèfon trencà el silenci. El despenjà. "Hola, mira... és que... ha passat una cosa... En Joan s'ha suicidat. L'han trobat mort dins el cotxe amb les venes tallades."

De sobte el cor li començà a bategar més fort. La respiració se li tallava. No podía articular cap paraula. Cap so. No podía ni tansols pensar. O potser pensava massa coses i massa rapidament. El Joan era el que se sol dir un bon jan. Un molt bon jan. Els seus pares eren molt amics dels pares d'en Joan. I els fills havien conviscut irremeiablement molts moments entrenyables. Més de petits que de grans, doncs un cop casats ja se sap que cadascú tira per la seva banda i es centra més en la familia. Però tot i tenir-hi ara poc contacte, era una d'aquelles persones en les que un pensava d'una manera entranyable i positiva. Positiva perquè ell era un noi molt i molt positiu. Sempre alegre, content, emprenedor... Com havia pogut arribar a aquella situació, tant engoixant que l'havia dut a treure's la vida? Una vida que sempre havia viscut amb energía i il·lusió? No s'ho podía creure. No podía deixar de pensar-hi. De donar-hi voltes. Primer pensà en ell, però inmediatament pensà també en els seus pares. Devien estar completament desfets. Diuen que la mort d'un fill és una cosa que mai se supera. Doncs menys encara una mort tant sobtada i incomprensible en plena joventut.

Un sentiment d'impotencia l'envaí. Estava confós. No ho entenía. Aquell vespre passaren per casa de la familia. Els donaren el condol i els feren una estona de companyía. Era una situació tensa, angoixant, trista... Ningú no parlava, però és que les paraules sobraven, o potser fins i tot molestaven. Tanmateix els pares del Joan se sentien recolzats i poder compartir aquells moments de profunda tristor amb els amics, els alleujava una mica el seu dolor. L'endemà fou la vetlla i també passaren tot el dia al tanatori, esperant que al dia següent l'acte solemne de la cerimonia d'enterrament, els ajudés a tancar una porta. Una porta darrera de la qual hi deixaven un món de felicitat i companyía entrenyables, però tanmanteix una porta que ja no tornaría mai a obrir-se i que era necessari deixar ben tancada, conservant-ne els records que guardava en el seu interior, per poder continuar el camí.

Allà, al tanatori, els amics semblaven fer-se companyía en la incertesa i la frustració. Un d'ells li digué: "saps? Crec que hi ha alguna cosa estranya en tot això. Crec que ell no s'ha tret la vida, sinó que l'han matat. Això és l'únic que em consola." I ell no ho entenía. Era cert que qui li havia dit això era una persona molt religiosa. I és cert que treure's la vida un mateix és considerat un pecat per la fe catòlica. Però ell, que sempre s'havia declarat agnòstic, no podía entendre com algú podía pensar allò. És millor que t'hagin assassinat que que t'hagis tret tú mateix la vida, encara que hagués estat en un moment d'ofuscació total? Ell pensava que no. De cap manera. Però a mesura que passaren els dies i les hores, el misteri s'anava aclarint, o enfosquint, doncs finalment semblava que sí que en Joan havia estat assassinat. I ara que ho sabía, tot era encara més dificil de digerir. Allò semblava que només pogués passar a les pel·lícules. Però no. El seu amic havia estat torturat i assassinat. Mai més s'ho podría treure del cap. Mai. El món era molt pitjor del que ja sabía. I un submón, el de les drogues, amagat però existent, s'havia endut el seu amic i segur que moltes altres persones innocents. Tant de bò mai hagués de lamentar la mort de cap altre amic i menys per culpa d'aquell horrible submón. Però la vida és totalment imprevisible i més sovint del que ens agradaría supera amb escreix la ficció. Ara l'únic que els quedaría sería el seu record. I amb ell haurien de viure fins al final dels seus dies.

2010-11-05T22:12:00.003+01:00

Mai ningú li havia dit que el camí sería planer. Ben al contrari. Al principi ningú en donava un xavo i fins i tot alguns pensaven que no l'arribaria ni tansols a començar. Pero ja portava molts i molts anys caminant. Començà el sender amb optimisme i alegria tot i que sempre el feu en una profunda i absoluta solitud. A vegades trobava algú i li feia il·lusió i se saludaven amb simpatía, pero després s'adonava que tornava a estar sol. Només eren viatjans sense cap intenció d'aturar-se i fer-hi amistat. Els vorals eren fangosos i empedrats. A voltes passava per llocs árids i desèrtics però sempre sabía trobar allò que hi havia de meravellós en el que l'envoltava. Sí, el terra era fangós, però el cel era blau i transparent i això li inspirava optimisme. La ruta era solitaria, pero prefería això a trobar-se enmig d'un camp de batalla on podría sortir-ne malparat. Sempre havia sabut trobar fins ara la part positiva de tot. Un día, mentre caminava pausada i tranquil·lament per un terreny força pantanós on tot semblava respirar l'últim alè de vida, va ensopegar amb l'arrel d'un arbre. Era un arbre jove, d'arrels primes però molt tocat pels aiguats i les ventades. Tot i que jove i malmès va pensar que era un arbre molt fort, doncs tot i tenir el tronc clarament torçat, mantenía les arrels ben clavades a terra. No era un arbre frondós, però les poques fulles que tenía eren d'un color verd intens i lluien brillants sota la claror del sol. I allà, al peu de l'arbre, una magnífica rosa vermella semblava ser la única cosa plena de vida i bellesa en aquell entorn quasi bé hostil. La va mirar amb una barreja estranya d'emoció, alegría i por. S'hi va acostar una mica i la va olorar. Desprenía una intensa i agradable olor que mai més oblidaría. Aquella rosa li havia robat el cor. Desitjava veure-la cada día del món però no podía agafar-la. Allò significaría matar-la. No gosava ni tocar-la per por a malmetre-la. Això era l'últim que volía. Així doncs, la deixà allà mateix i es disposà a continuar el seu camí. En aquell mateix moment, però, se sentí un tro esfereidor que anunciava la inminent arribada d'una tempesta. I aleshores intentà córrer a buscar un refugi, però ja era massa tard. Mentre era allà, observant embadalit aquella preciosa rosa l'aigua havia començat a caure amb força i havia estovat el terra ja de per sí força fangós. Quan alçà un peu per córrer a aixoplugar-se ensopegà amb una pedra i caigué en un pou que no havia vist fins aquell moment. El pou era fosc i profund però s'havia pogut agafar en una pedra que hi havia al mig. Era una pedra gran, a la qual conseguí escalar i seure-hi al damunt. Des d'allà divisava clarament el forat del pou, pel qual hi entrava un intens raig de llum i fins i tot divisava una part del paisatge que hi havia fora. Una petita part dins la qual hi havia meravellosament enquadrada la bonica rosa. Era un consol saber que, tot i no poder atensar-s'hi ni tansols a impregnar-se de la seva profonda fragancia, ella era allà. I la podría seguir contemplant cada día. Pensant això la son el vencé. A fora continuava plovent i ell semblava haver arribat al límit de les seves forces. Quan es despertà de nou ja era quasi bé de nit i feia molt de fred. Alçà els ulls i mirà cap enfora. L'últim raig de llum del día s'escolava per aquell inmens forat. Era una llum molt tenue però suficient per adonar-se que la rosa ja no hi era. La intensa pluja l'havia deixat ben pensida. Era l'últim alè d'esperança i ja també havia desaparegut. La tristesa l'envaí completament com mai abans ho havia fet. Què sería d'ell? Se sentía impotent per fer-hi res. Només li calía esperar que algú passes per aquell camí solitari i s'adonés de la seva presencia, però sabía que allò era molt difícil, perquè els finals feliços només existien en els contes i allò no era cap conte, sino la seva propia pura, trista i autèntica realitat.

2010-10-13T21:56:00.003+02:00

Ah!, petit príncep, d'aquesta manera, i a poc a poc, vaig anar entenent la teva petita vida malenconiosa. Durant molt de temps l'única distracció que havies tingut havia estat la dolçor de les postes de sol. Vaig saber aquest detall el matí del quart dia, quan em vas dir :

—M'agraden molt les postes de sol. Anem a veure'n una...

—Però hem d'esperar...

—¿Esperar què?

—Esperar que es pongui el sol.

Primer vas fer cara de sorpresa, i després vas riure de tu mateix. I em vas dir :

—Sempre em penso que sóc a casa!

En efecte. Quan als Estats Units és migdia, el sol, tothom ho sap, es pon a França. Si es pogués anar a França en un minut es podria assistir a la posta de sol. Malauradament França està massa lluny. Però, al teu petit planeta, en tenies prou fent córrer la cadira un quants passos. I miraves el crepuscle cada cop que en tenies ganes...

—Un dia vaig veure pondre's el sol quanranta-tres vegades!

I al cap d'una mica afegies:

—Saps... quan estàs així de trist t'agraden les postes de sol...

—El dia de les quaranta-tres vegades estaves així de trist, ¿doncs?

Però el petit príncep no va respondre.

El petit príncep
Antoine de Saint-Éxupery

2010-10-03T20:25:00.002+02:00

Era allà, asseguda, esperant la seva parada per baixar. I mirava la gent. Li agradava mirar les cares de la gent quan era dins el metro. I sempre quan ho feia, es recordava d'aquella anècdota; deien que hi havia una senyora de poble, d'un poble d'aquells petitons on tothom es coneix, que un dia va baixar amb una amiga a la ciutat. En un moment donat entraren al metro, fins aleshores desconegut per a ella, i s'asseieren en un dels llocs lliures del vagó. La dona mirà a la gent i, tota estranyada, li comentà a la seva amiga: "-No es parlen..."

I és que en el fons semblava extrany, que un grup relativament petit de gent en un espai tancat i reduit, situats els uns davant dels altres, cara a cara, tot i no coneixèr-se no es parlés. S'havia acostumat a no trobar-ho estrany, però en el fons havia d'admetre que sí que ho era. Allà, en aquell racó de vagó, tothom intentava evitar la mirada dels altres, cadascú era al seu petit món: uns llegint, els altres escoltant música... però tots aillats de l'entorn i de les persones que l'envoltaven. Semblava ben cert que la ciutat era un lloc ben ple de gent on les persones no semblaven comptar ni tenir importancia. No es relacionaven entre elles i per això n'hi havia un bon grapat que semblaven sentir-se ben soles. I devia ser ben trist sentir-se sol envoltat de tanta gent.

Li agradava observar les cares i estudiar la gent i el seu estat d'ànim. Sovint s'imaginava darrera de cada cara, de cada expressió, la historia que hi devia haver al darrera. Li agradava fer volar la imaginació. Però el que més la fascinava eren els peus de la gent que hi havia al vagó. Era l'estiu, i la majoría de noies portaven aquell tipus de sandalies que deixaven una bona part del peu al descobert. Aquell estiu s'havien posat de moda les romanes, amb unes fines cintes. S'entretenía mirant aquelles sabates que calçaven aquells peus tant bonics i tant perfectes. Els dits tots ben posats, uns al costat dels altres, una pell fina i morena. Algunes fins i tot duien polseres de colors que els engalanaven els turmells. Eren unes sabates i uns peus realment bonics que remarcaven la bellesa d'una faldilles amples, de colors vius.

I li agradava mirar-los perquè sabía ben del cert que ella mai podría dur aquell tipus de sabata. Que sempre hauria de dur els peus ben amagats per unes botes que li impedien també de portar faldilles. Sí, era cert que hi havia noies que duien botes i tot i així també duien faldilles, però a ella la seva mare sempre l'havia acostumada a amagar al màxim els seus peus i les seves cames amb pantalons ben amples i això, sovint, la feia sentir-se ben poc femenina. Tot i que no podía negar que li hauria agradat molt poder lluir aquell tipus de calçat i de faldilla, tampoc podia dir que se sentís desgraciada per no poder fer-ho, doncs, tot i la seva circumstància, sempre s'havia sentit una persona molt afortunada i feliç. La seva mare li ho havia ensenyat de ben petita i ella ho havia après ja des de molt aviat. Sempre s'havia sentit afortunda i orgullosa de la seva circumstància, perquè havia après a no comparar-se amb els que estaven millor que ella, sino amb els que estaven pitjor. Perquè sabía que en les seves mateixes circumstàncies, quasi ningú havía tingut tanta sort com ella. Hi ha qui diu que la sort no tansols es té, així, per les bones, sinó que cal buscar-la i ella sabía molt bé el que s'havia hagut d'esforçar per ser on era i el mèrit que tenía.

Era per això que sempre s'havia sentit i es sentiría una persona feliç.

2010-09-25T21:56:00.006+02:00

Obro els ulls
i ja no ets allà,
llàgrimes seques,
somnis de cotó fluix,
ara ja tant se val,
tot és envà.

2010-08-28T21:52:00.003+02:00

Sunion t'evocaré de lluny amb un crit d'alegria

tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent,

pel teu record que em dreça feliç de sal exaltada

amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

Temple mutilat desdenyós de les altres columnes

que en el fons del teu salt sota l'onada rient

dormen l'eternitat.

Tu vetlles blanc a l'altura

pel mariner que per tu veu ben girat el seu rumb.

Per l'embriac del teu nom que a través de la nua garriga

ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus.

Per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira

súbitament, oh precis!, oh fantasmal!

I coneix per ta força, la força que el salva als cops de fortuna,

ric del que ha donat i en sa ruina tan pur.

Carles Riba

Elegies de Bierville.

2010-08-27T20:54:00.002+02:00

Aprendre's de memoria un poema, un text, el que sigui podría semblar una cosa més aviat futil. Potser sí que n'és. Però ara, anys després del meu pas per l'escola on, encara a l'antiga, molts mestres ens feien aprendre de memoria textos i poemes, començo a veure-hi el sentit. Quan hom aprèn un poema de memoria, podriem dir que és com si el comprés. Se'l fa seu. Encara que en aquell moment no n'entengui potser el seu significat profund. Però un cop après, és com si es quedés a dins i, amb el pas del temps, i de l'experiència, anés adquirint sentit. És aleshores quan hom és capaç de copçar-ne tot el seu valor. I quan pot agrair al mestre que li feu aprendre en aquell moment l'abast d'aquest fet. En aquest cas, és el meu pare, el mestre qui poc a poc, ja des de ben aviat m'introduí en el món de la poesia, sobretot la de Carles Riba i a qui dec doncs el gust per la poesía. I no només per la poesía. Home polifacètic i autodidacta, també em tranmeté el gust per l'astronomía, les matemàtiques, l'ornitología, la flora, la filosofía i tantes i tantes altres materies per les quals en algún moment de la seva vida sentí curiositat i estudià a fons. Gracies a ell, doncs per aquest llegat. En aquest blog totes les entrades publicades fins ara, excepte les dues primeres, són de poemes apresos de memoria. Poemes que sovint recordo i que m'acompanyen fidels, perquè ara ja formen part de la meva "maleta literaria". Aquell tipus d'equipatge que t'acompanya sempre fins a la mort i que només es pot perdre quan per malaltía, traidora, l'oblit t'envaeix.

2010-08-27T20:47:00.002+02:00

Era secret el camí fabulós de tristeses divines
fins a les aigües vivents
que em recordaren un nom, oh inefable!
i una callada manera senzilla
d'amorosir el pensament per una gracia tenaç.

Lliures al cel,
les tofes havien donat a la terra
llur primavera d'antany flonja
i daurada humilment.

El meu pas bandejat de tants ahirs d'alegría
hi ha conortat l'afany que de l'hivern abaltit
em llançava a un abril incert.

Ah!, com si tinguessin tots els homes la pau
i només jo fos errant.
Somnis per a mi sol en averany i en figura,
l'ànima s'hi coneix, ja no es sola a esperar

en el parc estremit
on sembla estar per reneixer
jo no sé quin déu mort
fill de la font i del verd.

Carles Riba
Elegies de Bierville

2010-08-02T00:43:00.004+02:00

Avancem a cegues
per camins que no coneixem;
ens esforcem per causes
que fa molt de temps van deixar de ser les nostres;
estimem objectes, ideies i persones
sense recordar ja per què ens van seduir un dia;
construïm sense saber per què ni al servei de qui;
i en mig del desordre quotidià,
vivim i ignorem.

Ignorem el sentit exacte de les coses,
ignorem el secret inquietant de la vida,
ignorem el perquè del dolor i el perquè de la felicitat,
ignorem l'abans del naixement i el després de la mort,
ignorem el passat, el futur i, sobretot, el present,
ignorem de quina substancia estàn fets l'odi, l'amor i la por,
ignorem l'abast precís del jo, del tu i del nosaltres.

Ignorem fins on i des de quan,
el ser i el no-ser,
el sí i el no,
el desig i el rebuig,
el plaer i el dolor…

I per damunt de tot,
ignorants de tantes coses
i de tantes altres que no arribem ni a ignorar,
SOBREVIVIM.

2010-07-31T00:35:00.001+02:00

T'ha enquimerat la gracia fugitiva d'un desig
i ara ets deserta, oh ment.
Ai soledat sense dolç pensament
i foll traüt sense paraula viva.

Però què hi fa si dins el teu oblit
la inquietud pregonament perdura,
encara el goig sobra la carn s'atura,
duent l'anunci d'algun cant no dit.

I ell és el foc sagrat que et perpetúa
damunt les cendres del desolament.
No vulguis calma en ton oblit, oh ment!
Oh, folla! que has gosat mirar-te nua.

Carles Riba
Llibre primer d'Estances.

Fugint del silenci

2010-06-15T21:29:00.001+02:00

Era divendres. Havia estat una setmana molt atrafegada i per fi havia arribat l'hora de descansar. Vaig arribar a casa, em vaig estirar còmodament al sofà i vaig deixar passar la tarda lentament mentre el meu cos, assedegat de repòs esperava amb delit l'hora d'anar al llit. Es clar que m'hi podria haver ficat de seguida, però mai m'havia acostumat a dormir durant el dia i no m'agradava fer-ho per molt cansament que portés damunt meu. Ni tansols la famosa migdiada, que molta gent acostuma a fer i de la qual no pot prescindir, era per mi una cosa totalment impensable. Perquè el meu cos necessitava un bon repòs: silenci, foscor, pau i tranquil·litat i un bon llit. I semblava com si aquesta pau només la pogués aconseguir de manera natural. És a dir, sense haver d'enfosquir artificialment el dormitori i sense haver-me de ficar taps a les orelles. El meu cos seguía acompassadament el transcurs natural del dia i les hores i intentava amotllar-s'hi amb una precisió absoluta. Així doncs, quan van ser les deu de la nit, vaig posar-me el pijama i em vaig arraulir dins els llençols amb l'esperança de poder dormir fins que el meu cos en tingués prou.

La son em va vèncer de seguida i fins ben entrada la nit crec que ni que hagués esclatat una guerra m'hagués adonat de res. Pero tot just tocaren les vuit del matí, un soroll insoportable em va despertar de sobte. Enmig de la desorientació i l'esglai vaig intentar esbrinar d'on venía aquell so ensordidor. Quan les meves neurones començaren a despertar-se vaig entendre el que passava. Vaig sortir al balcó i, efectivament, un homenet amb un vestit de color taronja picava incansablement amb un pal, una bombona de gas butà. Alhora que picava es desfeia en crits anunciant que era allà per si algú necessitava una bombona. Deú meu! Sembla mentida que estiguem al segle xxi i continuem encara utilitzant aquests mètodes. Tan senzill que sería poder trucar a un telèfon perquè et portessin el butà a casa i no haver de despertar a tot el veinat! Tot i així, no deixaria que aquest incident matiner m'espatllés el cap de setmana. Així que, vaig aixecar-me tranquil·lament, em vaig vestir i vaig sortir a comprar. Quan ja era al carrer em va sonar el mòbil. De fet, portava una bona estona sonant, però hi havia un camió de les escombraries recollint uns contenidors i va passar una bona estona abans no el vaig sentir. Era la mare. Després de mantenir una brevissima conversa del tipus "el joc dels disbarats": -Eh?!!! Què dius? -Que no et sento!!!! -Crida una mica més!!!! -És que ara no puc parlar!!!! - Hi ha un camió aquí davant que fa molt de soroll!!!!!! -Què?!!!!! Finalment, vaig decidir penjar el telèfon. Això no era una conversa ni era res. Vaig decidir que ja li trucaría quan tornés, des de la tranquilitat del menjador de casa.

Vaig continuar caminant, fins que vaig arribar al mercat. -Nena!!!! Vols peix del bo?!!!!! -Nen!!!! Avui tenim fruita de primera, acabada de collir de l'hort!!!! Altra cop em trobava dins un petit univers de soroll i crits humans. Vaig fer la compra tan depressa com vaig poder i vaig tornar de seguida cap a casa. Quan vaig haver tancat la porta darrere meu, vaig pensar: -Per fi! Pau, silenci!!!! Però tot just acabava de pronunciar aquestes paraules dins el meu cervell, el soroll penetrant d'un taladre atacava de nou. Paciencia, vaig pensar. Es tracta d'aguantar fins a la nit. A la tarda vaig aprofitar per acostar-me al centre a comprar un parell de coses que necessitava. I de nou em vaig trobar enmig de la Plaça Catalunya envoltada d'un tràfec imparable de cotxes, sirenes, ambulancies, gent cridant... Quan s'acabaria tot plegat? Després d'adquirir el que necessitava, vaig decidir agafar el metro per tornar a casa. Mentre baixava les escales pensava: "Aquí no hi haurà soroll. Aquí trobaré la pau." Ai lás! Ni aixi. Tot just vaig asseure'm al banc a esperar el proper convoi, una veu potent que sortia d'algún altaveu va començar a cridar: "-Tingueu cura de les vostres pertinences, el lladre está a l'aguait..." La mateixa frase la repetía una i altra vegada en diversos idiomes. I el que sempre m'havia sobtat era que el primer era una llengua que jo desconeixia però que em semblava que era arab. Podria ser cert?! Estaven advertint als ciutadans arabs que sabien que ells eren uns lladres i que n'estaven posant la gent en alerta?! No m'ho podia creure. Sí que es cert que molts lladres son de procedencia arab, suposo que perquè és aquest nucli de població el més pobre o més necessitat, però sentir-ho expressat tant clarament em feia mal, perquè intuía que era un signe de racisme molt clar al meu entendre. I jo, amb totes les classes de racisme, ni havia combregat ni hi combregaria mai.

Finalment el missatge en mil i un idiomes repetit una i altra vegada es va acabar i va tornar el silenci. Un silenci que va durar tansols uns breus instants, just el temps en que va començar a sonar una cançó a través d'aquell mateix altaveu que feia tansols uns segons ens advertia dels possibles lladres. La cançó que sonava era "What a wonderful world", cantada per Louis Amstrong. Era preciosa i em portava molts bons records, però noi!, tant dolent és el silenci que continuament l'hem d'anar ofegant amb el que sigui?! Al cap d'uns minuts va venir el metro, vaig pujar-hi. I altra vegada sonà el mòbil. Vaig agafar-lo, però altra cop va ser inútil. L'ensordidor brugit del metro tapava absolutament qualsevol altre so. Així doncs, vaig penjar-lo de nou i vaig esperar a arribar a casa altra vegada. Quan per fi vaig arribar al meu carrer, vaig treure la clau per obrir la porta de baix i només vaig posar un peu a l'escala, un música a tot volum em va atacar de nou. Eren els veins de baix, que deurien estar fent una festa, com a minim. Vaig pujar l'escala, i quan vaig arribar al pis, vaig tornar a tancar de nou la porta darrera meu, esperant de nou retrobar-me amb el silenci.

Aleshores, envoltat de silenci, vaig reflexionar. ¿Què estava passant? Encara recordava quan vivia a casa els pares. Sempre que arribava l'hora de dinar, entrava a la cuina i la mare era allí, amb la l'extractor engegat i la radio parlant sola. Ningú no l'escoltava, ningú no la sentía, pero la mare necessitava, encara que fos de fons, sentir alguna veu humana. La gent s'envolta de sorolls. Qui no ha anat mai a un bar o un restaurant amb uns amics que feia temps que no veia per poder xerrar i, un cop allá, s'ha trobat amb què no només la gent xerrava en un to molt alt, sinó que a més hi havia música de fons, tant alta també, que es feia quasi bé impossible parlar amb la persona del costat i encara menys sentir-la. Tenía una amiga que sempre estava esperant les vacances per poder anar a la costa, en un poble d'aquests de platja on la gent s'amuntega al passeig de mar. Deia que necessitava sentir-se envoltada de gent i tràfec. Una altra, en canvi, sempre que tenía vacances fugía ben lluny, en un país ben exòtic. Sempre vaig pensar que en el fons era per poder explicar-ho després als amics.

No ho puc entendre. Perquè ens allunyem tant com podem del silenci i de la mare natura? Per què ofeguem la foscor natural de la nit amb llum artificial? Perquè busquem continuament amics que ens facin sentir que no estem sols? De què fugim? Massa preguntes i poques respostes. Potser del que fugim és simplement de nosaltres mateixos. Perquè el silenci, la foscor, la solitud... son coses que en ajuden a oblidar el món exterior i endinsar-nos en la profunditat del nostre ésser i la nostra ánima. Un món interior, amb el qual potser no sabem, no podem o no volem establir contacte. Retrobar-lo es fa necessari, perquè potser és allà on trobariem la tan preuada i tan erroniament cercada felicitat.

2010-06-09T23:26:00.001+02:00

Fa tant de temps, que esperava el moment oportú per crear aquest blog! I fins i tot ara, que estic a punt d'encetar-lo, sóc incapaç de saber si aquest és precisament el moment oportú que tant de temps he estat esperant. Potser sí. Potser no. Tant se val, però. La qüestió és que ara ha arribat el moment, potser empès per la necessitat que sentía d'escriure. I tanmateix, tot i l'emoció de tota primera vegada, ara sento una por inexcrutable dins meu. Seré capaç d'omplir-lo i mantenir-lo? Impossible de saber. Mai he estat una persona constant. Pero ara això ja té poca importancia, perquè sento com si una força imparable m'hagués empès des d'un avió en marxa a gran altitud.Pot ser que s'obri el paracaigudes i voli placidament pel cel una estona abans de tocar a terra, o pot ser que no s'obri i m'estavelli inevitablement. Però ara ja tan se val. Alea jacta est.